image/svg+xmlArticles
Anterior

Sebastià Portell

Següentimage/svg+xml

La Bellesa Borda

«El que és bonic és lleig i el que és lleig és bonic», fa dir Shakespeare amb veu d’encanteri a les bruixes de Macbeth, en la traducció de Salvador Oliva. I de sobte la paraula esclata i delimita, amb guix de sentit, un espai tornassolat de contradiccions i ambivalències. Un lloc on tot pot ser i on tot deixa d’existir en funció de qui ho diu, de si algú ho diu, de si algú s’hi fixa. Paraula de bard. Paraula de bord.

Però ¿què és, la bellesa? ¿La bellesa és? ¿La bellesa va o ve, arriba o fuig? ¿Transita, roman, pampallugueja? ¿Què és bell per a qui, què ho és per a què? ¿Té una fi, la bellesa?

La bellesa, per a alguns, és que Biel Mesquida entafori en l’abril fosquíssim de l’any 1974 el vers «el bell forat del meu anus» al llibre clandestí El bell país on els homes desitgen els homes. Fer existir, a través dels mots, el significat preciós d’una topografia de la sordidesa. Treure robins de dins les boques dels llops de la persecució. La bellesa és una cançó de Rufus Wainwright a mig coure. La bellesa és la cruïlla dissident des d’on escriu i pensa i escamoteja Paul Beatriz Preciado. La bellesa és uranisme il·lustrat, és fer fisting a la necropolítica. La bellesa és que a Maria Mercè Marçal li agradi el teu cap i li agradi el teu cul, «dues meitats bessones desparionades», en un dels sonets més suggeridors, dels que s’enfilen com un caragol per qui sap quina esquena, del big-bang lèsbic que és Sal oberta (1982). La bellesa és que als anys cinquanta Jaume Vidal Alcover consideri el cos de Salvatore Giuliano, independentista sicilià assassinat pels carabinieri a Castelvetrano, «bell com les carreteres», i que el món, tan boig, continuï. La bellesa és un text ple de citacions que no té bibliografia. La bellesa s’assembla molt al ridícul d’assajar-ne una definició que no sigui un joc o una pluja de preguntes. La bellesa és, sens dubte, lluny de l’acadèmia. La bellesa és fer d’un insult la bandera d’un combat. Dir queer, dir bord. Dir que la teva llengua és una i que en parles moltes altres, i que te la vulguin tallar. Convertir en el pal d’un paller imperfecte i poderós la llança d’un estigma. La bellesa és pintura d’ulls, en alguns cossos. Pèls que broten allà on els han esperat durant anys. Bellesa és el guix d’una obra del remaleït Ismael Smith que no s’arribarà a fondre mai en bronze, però que explota en les mil potències del que algun dia podria ser i no serà. Bellesa és un mapa que s’esborra. Bellesa és transgredir, és quedar dins d’una norma sempre que no t’hi venci l’estretor. Bellesa és deixar morir la norma. Bellesa és dir «teu» a tot el que dones. Bellesa és no dir «meu» a cap cos que hagis desitjat. Bellesa és el primer cop que beses els teus pares sense que t’ho hagin demanat ells. Bellesa és el primer cop que beses algú que desitges sense demanar-l’hi, però sabent que sí, que sí, que la bellesa també pot caber en un monosíl·lab. Per molt que ho intentin, la bellesa no es pot capturar amb anàfores. La bellesa és als ulls que saben llegir entre les línies, a les orelles que es baden quan parla, quan cantusseja, quan xiuxiueja secrets. Quan, al bell mig de la revolució, a ple pulmó, amb tota la força, borda.