Les plagues, en efecte, són una cosa natural, però resulta difícil de creure en les plagues quan us cauen a sobre. Hi ha hagut al món tantes pestes com guerres. I, això no obstant, guerres i pestes atrapen la gent sempre igualment desprevinguda.
[…]
Quan esclata una guerra, la gent diu: «Això no durarà, és massa estúpid». I sens dubte una guerra és realment molt estúpida, però això no és obstacle perquè duri. L’estupidesa insisteix sempre: ens n’adonaríem si no penséssim sempre en nosaltres mateixos. Els nostres conciutadans, respecte a aquesta qüestió, eren com tothom, pensaven en ells mateixos, o, dit d’una altra manera, eren uns humanistes: no creien en les plagues. La plaga no és feta a la mesura de l’home, i per tant ens diem que la plaga és irreal, que és un mal somni que passarà. Però no sempre passa, i, de mal somni en mal somni, són els homes els qui passen, i els humanistes en primer lloc, perquè no han pres cap precaució. Els nostres conciutadans no eren més culpables que d’altres; s’oblidaven de ser modestos, això és tot, i pensaven que tot era possible per a ells, cosa que suposava que les plagues eren impossibles. Continuaven fent negocis, projectaven viatges i tenien opinions. ¿Com haurien pogut pensar en la pesta, que suprimeix el futur, els desplaçaments i les discussions? S’imaginaven que eren lliures, i ningú no serà mai lliure en tant que hi haurà plagues.
[…]
Fa molt de temps que m’avergonyeixo, que em moro de vergonya d’haver estat també, ni que fos remotament, ni que fos de bona fe, un assassí. Amb el temps, he arribat a adonar-me que fins i tot els qui eren millors que els altres, avui no podien estar-se de matar o de deixar matar, perquè això formava part de la lògica en què vivien, i que en aquest món no podem fer ni un gest sense exposar-nos a fer morir algú. Sí, continuo avergonyint-me’n; he arribat a la convicció que tots vivim en la pesta, i he perdut la pau. Encara la busco ara, tractant de comprendre tothom i de no ser enemic de ningú. Només sé que cal fer tot el que es pugui per no ser un empestat, i que solament això ens permetrà d’espera la pau, o una bona mort en últim terme. Només això pot alleujar els homes i, si no salvar-los, almenys fer-los el menor mal possible i, a vegades, fins i tot una mica de bé. Per aquest motiu m’he decidit a refusar tot el que, de prop o de lluny, per bones o males raons, fa morir o justifica que es faci morir.
»Per aquest motiu, també, aquesta epidèmia no m’ensenya res, si no és que cal combatre-la al vostre costat. Sé de ciència certa que cadascú porta la pesta en si mateix, perquè ningú, ningú del món, no se n’escapa. I cal vigilar-se tothora, per tal de no ser arrossegat, en un minut de distracció, a respirar sobre la cara d’un altre i a encomanar-li la infecció. El microbi és natural. La resta, la salut, la integritat, la puresa, si voleu, és un efecte de la voluntat, i d’una voluntat que mai no deu flaquejar. L’home honrat, el que no infecta gairebé ningú, és el que té més poques distraccions. I quanta voluntat i quanta tensió calen per a no distreure’s mai! Sí, Rieux, és molt fatigós això de ser un empestat, però encara resulta més fatigós no voler ser-ho. Per això tothom sembla exhaust de forces, ja que avui tothom està una mica empestat. Però també és per això que alguns, que volen deixar de ser-ho, coneixen un màxim de cansament, del qual res no els deslliurarà sinó la mort.
»D’aleshores ençà, sé que al món no serveixo per a res i que, a partir del moment que he renunciat a matar, m’he condemnat a un exili definitiu. Són els altres els qui faran la història. Així mateix, sé que, en aparença, tampoc no puc jutjar aquests altres. Em falta una qualitat per a ser un assassí raonable, i això no és un mèrit, és clar. Però ara consento a ser el que sóc, he après la modèstia. Solament dic que en aquesta terra hi ha plagues i víctimes, i que, tant com sigui possible, no s’ha de consentir d’estar amb la plaga. Potser això us semblarà una mica simplista, i jo no sé si ho és; però sé que és la veritat. He sentit tants raonaments que han estat a punt de fer-me perdre el cap, i que l’han fet perdre a d’altres persones fins al punt de dur-les a consentir l’assassinat, que he comprès que tota la desgràcia dels homes procedia del fet de no usar un llenguatge clar. Per tant, he pres la decisió de parlar i d’obrar clarament, a fi de posar-me en el bon camí. En conseqüència, dic que hi ha plagues i víctimes, i res més. Si dient això jo esdevinc plaga al meu torn, almenys no en sóc còmplice. Tracto de ser un assassí innocent. Ja veieu que no és una gran ambició.
Albert Camus, La pesta
Trad. Joan Fuster
Edicions 62, 2009