Temps era temps, a Troia, dos bessons acabats de néixer van passar la nit sols al temple del déu Apol·lo. L’endemà, quan els van anar a buscar, dormien amb calma mentre dues serps els llepaven els ulls, la boca, les orelles. Era un senyal o un regal diví: de seguida es va revelar que els infants tenien el do de la profecia. Eren els fills dels reis de Troia. Es deien Helen i Cassandra.

Més endavant, el déu Apol·lo va voler seduir Cassandra, però ella s’hi va negar i el déu li va prendre la capacitat de persuadir els altres. Aquesta va ser la seva condemna: fins a l’últim dia de la seva vida, prediria el futur sense que la cregués ningú.

Va passar una vegada i una altra. Quan Paris va arribar acompanyat d’Helena, Cassandra va alertar que portarien la desgràcia a la ciutat, però no li van fer cas. Quan va veure el cavall de fusta a la platja, Cassandra va insistir que no el fessin entrar a Troia, però la van ignorar. Després de la destrucció de la ciutat, Cassandra va ser l’esclava del rei dels atacants, Agamèmnon, i va tenir la visió de la seva pròpia mort, en mans de l’esposa del rei, però ja era massa tard per esquivar el destí.
La història és plena de Cassandres, de figures que alerten de les calamitats que ens cauran a sobre, a qui no fem cas fins que ja no s’hi pot fer res.
Potser tenim una Cassandra a la vora i no ho sabem.

Utanapishti es va dirigir a Gilgamesh:
“Gilgamesh, jo et revelaré un secret,
i t’explicaré el misteri dels déus.

Shuruppak, la ciutat que tu coneixes,
la ciutat que es troba a la riba de l’Eufrates,
aquesta ciutat és antiga i els déus habitaven al seu interior,
aleshores els gran déus van decidir enviar el diluvi.

Vaig entrar a dins del vaixell i vaig segellar la porta.

A l’encarregat de segellar el vaixell, el mariner Puzur-Enlil,
li vaig donar el meu palau amb els seus béns.

El primer dia el temporal …

Ràpidament va bufar i el diluvi … el vent de l’est,
[la catàstrofe] va passar com una batalla per sobre la gent.
Era impossible veure’s l’un a l’altre,
la gent no es reconeixia enmig del desastre.

Fins i tot els déus tenien por del diluvi!
Es van replegar i van pujar cap al cel d’Anu.
Els déus estaven cargolats com gossos, jeien al ras.

Sis dies i set nits
va venir el vent, el diluvi,
la tempesta i van aplanar el país.

En arribar el setè dia,
el diluvi anava minvant la batalla,
el mar es va calmar com una partera que havia lluitat,
la tempesta es va amansir, el diluvi es va aturar.

Vaig mirar el dia, regnava el silenci,
tota la gent s’havia convertit en fang.

Poema de Gilgamesh
Trad. Lluís Feliu i Adelina Millet
Publicacions Abadia de Montserrat, 2007

No feia encara gaire dies que els peloponesis eren a l’Àtica, quan començà a declarar-se l’epidèmia entre els atenesos; es diu que ja abans havia atacat molts indrets, entre altres Lemnos, però una plaga tan terrible i una tal mortaldat de gent no es recordaven d’enlloc. Perquè els metges, que no la coneixien i la tractaven per primera vegada, no hi podien res, ans ells mateixos n’eren les primeres víctimes en tant que eren els qui més s’acostaven als malalts, i tampoc no hi valia cap altra ciència humana. Feren pregàries als temples, consultaren oracles i van recórrer a pràctiques semblants, tot fou inútil, i acabaren per renunciar-hi vençuts pel flagell.

Els uns morien per abandó i els altres malgrat totes les atencions. No es trobà ni un sol remei, com qui diu, que s’hagués d’aplicar amb segura eficàcia; perquè el que anava bé a l’un perjudicava a l’altre. I cap constitució, que fos robusta o dèbil, no es mostrà capaç de resistir el mal, ans totes indistintament les arrabassava, qualsevol que fos el règim seguit. Però el més terrible de tota la malaltia era el descoratjament d’un quan se sentia malalt —perquè, lliurant de seguida llur esperit a la desesperació, s’abandonaven molt més fàcilment i no intentaven resistir— i també el fet que, contagiant-se els uns atenent els altre s, morien com ovelles. I això és el que causava una més gran mortaldat. Perquè si per por no es volien visitar els uns als altres, els malalts morien abandonats, i moltes cases es buidaren per manca de qui els atengués; i si es visitaven, sucumbien, sobretot els qui feien gala d’humanitarisme; perquè per punt d’honor no es planyien ells mateixos entrant a casa de llurs amics, quan fins els familiars, vençuts per l’excés del mal, acabaven per cansar-se dels laments dels moribunds.

Amb tot, eren els qui s’havien salvat de la malaltia els qui més s’apiadaven del qui moria i del malalt, perquè tenien experiència i se sentien ja segurs; i és que el mateix home no era atacat dues vegades, almenys amb efecte mortal. I rebien les felicitacions dels altres, i ells mateixos, en l’excés de l’alegria del moment, tenien per a l’esdevenidor la vana esperança que ja no moririen mai de cap altra malaltia.

Un augment d’angoixa per als atenesos, enmig de la calamitat present, fou l’evacuació dels camps a la vila, sobretot per als refugiats. Perquè, com que no hi havia cases per a ells i vivien al cor de l’estiu en barraques enxubades, la mortalitat es produïa enmig d’una confusió; així que anaven morint quedaven, ja cadàvers, els uns sobre els altres, i s’arrossegaven mig morts pels carrers i vora totes les fonts per deliri de l’aigua. Els temples on estaven instal·lats eren plens de cadàvers dels qui morien allí mateix. Perquè la violència del flagell era tal que els homes, no sabent què seria d’ells, tendien a no fer cas ni de la religió ni de la decència.

Tots els costums que abans s’observaven en els enterraments foren trastornats, i enterraven com cadascú podia. Molts, per manca del necessari, perquè havien ja tingut molts morts, recorrien a maneres d’enterrar indecoroses. Els uns dipositaven llurs morts damunt pires que no eren d’ells, anticipant-se als que les havien apilades, i hi calaven foc; d’altres tiraven el mort que portaven sobre un altre que ja cremava i se n’anaven.

La plaga introduí també a la ciutat altres desordres més greus. La gent cercava amb especial gosadia plaers de què abans s’amagava; perquè veien tan bruscs canvis, dels rics que morien sobtadament i dels que abans no tenien res i que tot d’una adquirien els béns dels morts. I així, considerant igualment efímeres vida i riquesa, creien que s’havien d’aprofitar ràpidament i amb delit. Ningú no tenia ànim per a perseverar en un noble propòsit, per la incertesa de si moriria abans de poder-lo atènyer. El plaer immediat i tots els mitjans que a ell porten, heus aquí el que es constituí en bell i útil. Ni el temor dels déus ni la llei humana no els retenien, perquè, de veure que tothom moria indistintament, creien que era igual honrar els déus com no, i per altra part ningú no esperava pas viure fins que es fes justícia i rebre el càstig dels seus delictes; més greu era la sentència ja dictada que penjava damunt d’ells, i abans que caigués era natural que traguessin algun profit de la vida.

Tucídides, Història de la Guerra del Peloponès
Trad. Jaume Berenguer
Fundació Bernat Metge, 1953

I ja el mar i la terra no tenien distinció: tot era mar, i també mancaven riberes a la mar. L’un és dalt d’un turó; l’altre seu en una barca corbada i mena els rems on havia llaurat fa poc temps. Aquell navega sobre les seves messes i sobre els teulats submergits de la seva masia, i aquest agafa un peix en el cimal de l’om; es clava l’àncora per atzar en la prada verda i les carenes corbes aixafen les vinyes que són a sota, i on adés esbrotonaven l’herba les cabretes lleugeres, ara hi posen el cos les foques deformes.

S’admiren les Nereides de veure sota l’aigua vergers i ciutats i cases, i habiten els dofins les boscúries, envaeixen les altes branques i sacsegen els roures en topar-hi. Neda el llop entremig de les ovelles, s’enduu l’ona els lleons rossencs, l’ona s’enduu els tigres; ni les forces llampegants serveixen al senglar, ni les potes ràpides al cérvol emportat, i havent cercat llargament una terra on poder-se posar, cau en la mar l’ocell errívol amb les ales cansades. Havia cobert les altures la llibertat il·limitada del pèlag i onades mai vistes colpien els cims de les muntanyes; l’ona s’ha apoderat de la major part dels vivents: aquells que ha perdonat l’ona, són retuts amb la manca de nodriment per llargs dejunis.

Ovidi, Metamorfosis
Trad. Adela M. Trepat i Anna M. de Saavedra
Fundació Bernat Metge, 1929

Us diré, doncs, que ja era l’any de la fructífera Encarnació del Fill de Déu al nombre de mil tres-cents quaranta-vuit, quan a l’egrègia ciutat de Florència, més noble que cap altra d’Itàlia, pervingué la mortífera pestilència, la qual, o per actuació dels cossos superiors o per la justa ira de Déu tramesa damunt els mortals a fi de corregir les nostres iniqües obres, començada uns quants anys abans a les parts orientals, havent-les privades d’innombrable quantitat de vivents, sense aturar-se, avançant d’una banda a l’altra, s’havia eixamplat fins a Occident amb gran misèria.

Per a tractar aquesta malaltia no semblava que hi valgués o fes efecte consell de metge ni cap virtut de medicina; ans al contrari, fos perquè la naturalesa de la malura no ho permetia o perquè la ignorància dels remeiers no sabia com tractar-la i consegüentment no es prenia el remei adient, no sols ben pocs en guarien, sinó que quasi tots al tercer dia de l’aparició dels senyals damunt dits, qui més aviat, qui més tard, i els de més sense gens de febre o d’altre accident, morien. I aquesta pestilència fou de major força per tal com dels malalts que la tenien s’encomanava als sans en comunicar-se entre ells, tal com ho fa el foc a les coses seques o greixoses quan s’hi acosta molt. I encara hi hagué un mal més gran: que no sols el fet d’enraonar o tractar amb malalts donava als sans malaltia o ocasió de mort comuna, sinó també el de tocar la roba o qualsevol altra cosa que havia estat tocada o usada per aquells malalts semblava transportar aquella segura malaltia al tocador. És cosa meravellosa d’escoltar el que haig de dir, que, si pels ulls de molts i pels meus no hagués estat vist, amb prou feines gosaria creure-ho ni tampoc escriure-ho, encara que ho hagués sentit dir de persona fidedigna.

I hi havia qui pensava que viure amb moderació i guardar-se de qualsevol excés donava molta resistència al mal; i fent la seva colla, vivien separats dels altres, i aplegant-se i recloent-se en cases on no hi hagués cap malalt, per viure més, nodrint-se temperadament de menges delicades i dels millors vins i defugint qualsevol luxúria, sense deixar dir a ningú ni voler saber cap nova de fora sobre morts o malalts, passaven l’estona amb cançons i amb els plaers que podien tenir a l’abast. D’altres, d’opinió contrària, afirmaven que el remei més segur per a tant de mal era de beure a pler i gaudir, anar cantant arreu i distreure’s, satisfer-se de qualsevol cosa tant com podien, i riure’s i burlar-se del que passava; i tal com deien, ho portaven a la pràctica segons llurs possibilitats, dia i nit, anant ara en aquella taverna ara en aquella altra, bevent sense seny ni mesura, i molt més si eren a casa dels altres, només per sentir coses que els vinguessin de grat o en plaer.

I enmig de tanta aflicció i misèria de la nostra ciutat, la reverenda autoritat de les lleis, tant divines com humanes, gairebé havia caigut i s’havia dissolt tota per als ministres i executors d’aquelles, els quals, com els altres homes, eren tots morts o malalts o bé havien quedat tan privats de servidors que no podien fer cap servei; per la qual cosa a tothom li era lícit d’obrar segons el seu grat.

Giovanni Boccaccio, Decameró 

Trad. Francesc Vallverdú

Edicions 62, 1984

Les plagues, en efecte, són una cosa natural, però resulta difícil de creure en les plagues quan us cauen a sobre. Hi ha hagut al món tantes pestes com guerres. I, això no obstant, guerres i pestes atrapen la gent sempre igualment desprevinguda.
[…]
Quan esclata una guerra, la gent diu: «Això no durarà, és massa estúpid». I sens dubte una guerra és realment molt estúpida, però això no és obstacle perquè duri. L’estupidesa insisteix sempre: ens n’adonaríem si no penséssim sempre en nosaltres mateixos. Els nostres conciutadans, respecte a aquesta qüestió, eren com tothom, pensaven en ells mateixos, o, dit d’una altra manera, eren uns humanistes: no creien en les plagues. La plaga no és feta a la mesura de l’home, i per tant ens diem que la plaga és irreal, que és un mal somni que passarà. Però no sempre passa, i, de mal somni en mal somni, són els homes els qui passen, i els humanistes en primer lloc, perquè no han pres cap precaució. Els nostres conciutadans no eren més culpables que d’altres; s’oblidaven de ser modestos, això és tot, i pensaven que tot era possible per a ells, cosa que suposava que les plagues eren impossibles. Continuaven fent negocis, projectaven viatges i tenien opinions. ¿Com haurien pogut pensar en la pesta, que suprimeix el futur, els desplaçaments i les discussions? S’imaginaven que eren lliures, i ningú no serà mai lliure en tant que hi haurà plagues.

[…]

Fa molt de temps que m’avergonyeixo, que em moro de vergonya d’haver estat també, ni que fos remotament, ni que fos de bona fe, un assassí. Amb el temps, he arribat a adonar-me que fins i tot els qui eren millors que els altres, avui no podien estar-se de matar o de deixar matar, perquè això formava part de la lògica en què vivien, i que en aquest món no podem fer ni un gest sense exposar-nos a fer morir algú. Sí, continuo avergonyint-me’n; he arribat a la convicció que tots vivim en la pesta, i he perdut la pau. Encara la busco ara, tractant de comprendre tothom i de no ser enemic de ningú. Només sé que cal fer tot el que es pugui per no ser un empestat, i que solament això ens permetrà d’espera la pau, o una bona mort en últim terme. Només això pot alleujar els homes i, si no salvar-los, almenys fer-los el menor mal possible i, a vegades, fins i tot una mica de bé. Per aquest motiu m’he decidit a refusar tot el que, de prop o de lluny, per bones o males raons, fa morir o justifica que es faci morir.
»Per aquest motiu, també, aquesta epidèmia no m’ensenya res, si no és que cal combatre-la al vostre costat. Sé de ciència certa que cadascú porta la pesta en si mateix, perquè ningú, ningú del món, no se n’escapa. I cal vigilar-se tothora, per tal de no ser arrossegat, en un minut de distracció, a respirar sobre la cara d’un altre i a encomanar-li la infecció. El microbi és natural. La resta, la salut, la integritat, la puresa, si voleu, és un efecte de la voluntat, i d’una voluntat que mai no deu flaquejar. L’home honrat, el que no infecta gairebé ningú, és el que té més poques distraccions. I quanta voluntat i quanta tensió calen per a no distreure’s mai! Sí, Rieux, és molt fatigós això de ser un empestat, però encara resulta més fatigós no voler ser-ho. Per això tothom sembla exhaust de forces, ja que avui tothom està una mica empestat. Però també és per això que alguns, que volen deixar de ser-ho, coneixen un màxim de cansament, del qual res no els deslliurarà sinó la mort.

»D’aleshores ençà, sé que al món no serveixo per a res i que, a partir del moment que he renunciat a matar, m’he condemnat a un exili definitiu. Són els altres els qui faran la història. Així mateix, sé que, en aparença, tampoc no puc jutjar aquests altres. Em falta una qualitat per a ser un assassí raonable, i això no és un mèrit, és clar. Però ara consento a ser el que sóc, he après la modèstia. Solament dic que en aquesta terra hi ha plagues i víctimes, i que, tant com sigui possible, no s’ha de consentir d’estar amb la plaga. Potser això us semblarà una mica simplista, i jo no sé si ho és; però sé que és la veritat. He sentit tants raonaments que han estat a punt de fer-me perdre el cap, i que l’han fet perdre a d’altres persones fins al punt de dur-les a consentir l’assassinat, que he comprès que tota la desgràcia dels homes procedia del fet de no usar un llenguatge clar. Per tant, he pres la decisió de parlar i d’obrar clarament, a fi de posar-me en el bon camí. En conseqüència, dic que hi ha plagues i víctimes, i res més. Si dient això jo esdevinc plaga al meu torn, almenys no en sóc còmplice. Tracto de ser un assassí innocent. Ja veieu que no és una gran ambició.

Albert Camus, La pesta
Trad. Joan Fuster
Edicions 62, 2009

Vaig sentir un Funeral al Cervell
i les ploraneres amunt i avall
caminaven, caminaven fins que semblà
que el Sentit anava penetrant.

I quan tothom s’hagué assegut,
un Ofici religiós, com un Timbal,
colpejà i colpejà fins que em vaig pensar
que l’enteniment se’m tornava balb.

I després vaig sentir que alçaven una Caixa
i que em travessava l’Ànima un cruiximent,
amb les mateixes Botes de Plom, novament,
i aleshores l’Espai va començar a tocar,

com si tots els cels fossin una Campana
i l’Existència una Orella i res més,
i Jo i el Silenci una Raça estranya
que, solitària, aquí naufragués.

I després a la Raó se li trencà una Biga
i jo avall, avall vaig anar caient
i vaig colpejar un Món mentre m’enfonsava
i aleshores ho vaig Acabar entenent.

Emily Dickinson, «Vaig sentir un Funeral al Cervell»
Trad. Marcel Riera
Proa, 2017

I cada dia, o gairebé cada dia, l’Alba continuava instruint el noi en totes les coses que sabia. Només molt rarament es referien a llur vida d’abans, car la noia pensava que aquestes converses els farien mal, en farien sobretot a en Dídac. Ella ja era massa gran, al moment del cataclisme, per no recordar sempre una existència anterior que ara semblava agradable i planera, però en Dídac ho oblidaria si no li’n parlava, i valia més així.

Com li havia promès un dia, no es negava mai a contestar les seves preguntes, ni que fossin delicades, i, de tant en tant, el noi li’n feia alguna sobre el passat, però ella mai no s’entretenia en aquestes respostes com ho feia en d’altres que tenien importància per al futur. Ben cert que no podia amagar-li les runes, però volia que per a ell no fossin l’enderrocament d’un món vell, sinó els materials amb els quals construir-ne un de nou.

[…]
Ara ja no eren aquelles dues criatures que, de sobte, ho perdien tot, sinó un noi i una noia aleshores inexistents, la història dels quals començava al moment que es decidien a ser origen i no acabament.

Manuel de Pedrolo, Mecanoscrit del segon origen 

Edicions 62, 1974

Vist en conjunt, vet aquí un testimoni indiscutible que difícilment hi havia cap situació en el món més miserable que la meva, però en cada cosa dolenta hi havia una cosa bona per la qual valia la pena donar gràcies. I que aquest sigui un principi rector fruit de l’experiència més miserable de totes les del món: sempre podem trobar en la desgràcia alguna cosa que ens reconforta i que podem deixar escrita a la columna de l’haver del nostre balanç.

[…]
Era ara que començava a veure clarament fins a quin punt la vida que portava en aquella illa era molt més feliç, a pesar de les tristes circumstàncies en què em trobava, que no pas la vida de depravació, detestable i execrable que havia portat en el passat. Havien canviat les meves penes i les meves alegries, se m’havien capgirat els desitjos i les preferències, i ara trobava gust en coses totalment noves i diferents de quan havia arribat a aquella illa, és a dir, de feia un parell d’anys.
[…]
No cobejava res, perquè ja tenia tot allò de què podia gaudir: era amo del domini sencer, o, si em feia més gràcia, també me’n podia proclamar rei, o emperador de tot el territori de què havia pres possessió. No tenia rivals, no tenia competència, ningú que em pogués disputar la sobirania ni el poder. Hauria pogut produir gra per omplir vaixells sencers, però no em feia falta, i per tant conreava la mica que em semblava suficient per a la meva subsistència. Tenia tortugues per donar i per vendre, però amb una de tant en tant jo ja feia. Tenia prou fusta per construir una flota sencera de vaixells. Tenia prou raïm per haver-ne fet vi, o per treure’n prou panses per omplir la flota sencera de vaixells un cop construïts.
Ara tenia unes condicions de vida molt més còmodes que al principi, i havia trobat pau i tranquil·litat de cos i d’esperit. Tot sovint m’asseia a menjar sincerament agraït, i admirat de la Providència divina que m’havia parat una taula tan rica enmig del desert. Vaig aprendre a tenir més present el costat bo de la meva situació, i no tant el dolent, i a valorar més tot allò que tenia i no tant el que em faltava, i secretament això em confortava fins a un punt que és difícil d’explicar. I en vull deixar constància en aquest diari perquè en prenguin nota tots aquells que viuen en la insatisfacció, que no poden gaudir còmodament del que Déu els ha donat perquè només fan que buscar i cobejar coses que no els ha donat. A parer meu, tota la nostra insatisfacció per les coses que no tenim ve de la falta d’agraïment per les coses que sí que tenim.

Daniel Defoe, Robinson Crusoe 

Trad. Esther Tallada

Bernat Metge Universal, 2020

Qualsevol so que fes Winston superior al més baix dels murmuris era captat per l’aparell. Més encara, mentre s’estigués dins el camp de visió controlat per la placa de metall, podia ser vist alhora que escoltat. No cal dir que era impossible saber si un era controlat en un moment donat. L’única possibilitat era endevinar la freqüència i el sistema que feia servir la Policia del Pensament per controlar una línia privada. Fins i tot era concebible que vigilessin tothom en qualsevol moment.
[…]

L’horror dels Dos Minuts d’Odi no era el fet que tothom estigués obligat a prendre-hi part sinó que no es podia evitar de fer-ho: als trenta segons ja no calia fingir. Un èxtasi de por i venjança, un desig de matar, de torturar, d’esclafar cares amb un martell, semblava córrer per la gent com un corrent elèctric i et convertia, fins i tot contra la teva pròpia voluntat, en un boig gesticulador i vociferant.
[…]

—La destrucció de paraules és una cosa bonica. Evidentment, l’esbandida més gran es dóna en els verbs i en les adjectius, però hi ha centenars de noms que també poden ser prescindibles. No es tracta només dels sinònims, sinó també dels antònims. Després de tot , quina justificació té una paraula que és simplement la contrària d’una altra? Una paraula conté en ella mateixa la seva oposició. Agafa bo, per exemple. Si tens un mot com ara bo, quina necessitat hi ha de tenir-ne un altre com ara dolent? Nobò ens farà el mateix servei.
—No t’adones que tot l’objectiu de la novaparla és estrènyer el nivell de pensament? Al final, farem que el crimpensar sigui literalment impossible perquè no hi haurà paraules amb les quals poder-lo expressar. Cada concepte que es pugui necessitar serà expressat amb exactament un sol mot, amb el seu significat principal rígidament definit i tots els seus significats secundaris suprimits o oblidats. ¿No se t’ha acudit mai que pels volts del 2050, com a molt tard, no existirà ni un sol ésser humà viu que pugui entendre una conversa com la que estem tenint ara mateix?
[…]

Naixien i creixien als barris baixos, començaven a treballar als dotze anys, passaven per un breu i esplendorós període de bellesa i desig sexual, es casaven als vint, eren de mitjana edat als trenta i la majoria morien als seixanta. El seu horitzó mental l’omplien la feina física dura, el govern de la casa i dels fills, baralles insignificants amb els veïns, pel·lícules, futbol, cervesa i, per damunt de tot, el joc. No era gens difícil de tenir-los controlats. […] No era desitjable que els proles tinguessin ideals polítics gaire forts. Tot el que se’ls requeria era un patriotisme primitiu que pogués ser excitat sempre que fos necessari per tal de fer-los acceptar horaris de feina més llargs i racions més curtes.
[…]

Dia a dia, i gairebé minut a minut, s’actualitzava el passat. D’aquesta manera, totes les prediccions fetes pel Partit podien ser presentades com a encertades amb proves documentals. Cap notícia ni cap expressió d’una opinió que fossin conflictives amb les necessitats del moment no es permetia mai que quedessin arxivades. tota la història era un palimpsest, raspat fins a fer-lo net i tornat a escriure tan sovint com calgués. Fins i tot les instruccions escrites que rebia Winston i que feia desaparèixer invariablement quan s’assabentava del seu contingut mai no donaven a entendre que poguessin servir per cometre una falsificació. Només es referien a equivocacions , relliscades, errades d’impremta o a xifres incorrectes que calia rectificar en interès de la precisió.
[…]

El poder existeix esmicolant les ments humanes i posant els trossets junts una altra vegada perquè formin formes noves segons la nostra voluntat. Comences a veure quina mena de món estem creant? És el contrari exacte de les utopies hedonístiques i estúpides que van imaginar els antics reformadors; és un món de por, traïció i turment; un món d’aixafar i ser aixafat, un món que, com més es refini, serà no pas menys, sinó més despietat. En el nostre món, el progrés serà un progrés cap a l’augment de dolor. Les velles civilitzacions proclamaven que s’havien fundat sobre l’amor i la justícia. La nostra es fonamenta en l’odi. En el nostre món no hi ha emocions tret de la por, la ràbia, el triomf i l’automenyspreu. No hi haurà lleialtat, tret de la lleialtat al Partit. No hi haurà amor, tret de l’amor pel Gran Germà. No hi haurà més riures, tret del riure pel triomf després de la desfeta enemiga. No hi haurà art, ni literatura, ni ciència. Quan siguem omnipotents, ja no ens caldrà pas la ciència. No hi haurà distinció entre bellesa i lletjor. No hi haurà curiositat ni alegria davant el curs de la vida. Tots els plaers que rivalitzin amb nosaltres seran destruïts. Però sempre, no ho oblidis, Winston, sempre hi haurà l’embriaguesa del poder, que augmentarà constantment, que cada cop serà més subtil. Sempre, en tot moment, hi haurà l’emoció per la victòria, la sensació d’aixafar un enemic desemparat. Si vols una imatge del futur, imagina per sempre més una bota trepitjant un rostre humà…

George Orwell, 1984 

Trad. Lluís-Anton Baulenas

Labutxaca, 2011

— També som incendiaris de llibres, nosaltres. Vam llegir-los i els vam cremar, per por que no els trobessin. Microfilmar-los no resultava; sempre estem viatjant, no volíem haver d’enterrar la pel·lícula i haver de tornar després a buscar-la. I sempre hi havia el risc que ens descobrissin. Era millor conservar-ho en els nostres vells caps, on ningú no pot veure-ho o sospitar que hi és. Tots som trossets d’història i literatura i dret internacional, Byron, Tom Paine, Maquiavel o Jesucrist, tot és aquí. I és tard. I la guerra ha començat. I som aquí a fora, i la ciutat és allà, embolicada en el seu abric de mil colors. En què estàs pensant, Montag?

—Molt abans de Crist, va haver-hi un ocellot maleït anomenat Fènix. De tant en tant, després d’alguns centenars d’anys, construïa una pira i s’hi cremava. Devia ser el primer parent de l’home. Però cada vegada que es cremava sortia de les cendres, tornava a néixer. I sembla que nosaltres estiguem fent el mateix, una vegada i una altra, però tenim una podrida cosa que el Fènix mai no va tenir. Nosaltres sabem l’estupidesa que acabem de cometre. Coneixem totes les maleïdes estupideses que hem fet durant mil anys, i mentre ho sapiguem i ho tinguem sempre ben a la vista hi ha la possibilitat que un dia deixem de construir les pires maleïdes i de saltar-hi al mig. A cada generació guanyem unes quantes persones més que se’n recorden.
Va enretirar la paella del foc, deixà que la cansalada es refredés i llavors van menjar-se-la, a poc a poc, pensarosos.
—I, ara, som-hi corrent amunt —va dir Granger—. I recordeu una cosa: no sou importants. No sou res. Potser algun dia la càrrega que cadascú duu ajudarà algú altre. Però fins i tot quan teníem els llibres a mà, fa molt de temps, no fèiem servir el que en trèiem. Vam continuar igual, insultant els morts. Vam continuar igual, escopint sobre les tombes de tots els pobres que havien mort abans que nosaltres. Trobarem molta gent sola, durant aquesta setmana i aquest mes i aquest any. I quan ens preguntin què estem fent, podeu respondre’ls: «Estem recordant.» És per això que, a la llarga, vencerem.
»I algun dia recordarem tant que construirem la més gran pala mecànica de tota la punyetera història i cavarem la tomba més gran de tots els temps i hi empenyerem la guerra i la cobrirem de terra. Som-hi, ara. Primer de tot hem de construir una fàbrica de miralls i, durant el pròxim any, no fer córrer altra cosa que miralls i mirar-nos-hi llargament.

Ray Bradbury, Fahrenheit 451 

Trad. Jaume Subirana

Proa, 2020

Que s’alegrin el desert
i la terra eixuta,
que l’estepa exulti i floreixi!
Que s’ompli de flors primerenques,
que salti i cridi de goig i d’alegria!
Li són donades la glòria del Líban,
l’esplendor del Carmel i de Saron.
Tots veuran la glòria del Senyor,
la majestat del nostre Déu.
Enrobustiu les mans cansades,
afermeu els genolls vacil·lants.
Digueu als qui defalleixen:
«Sigueu valents, no tingueu por!
Aquí teniu el vostre Déu,
que ve per fer justícia;
la seva paga és aquí.
Ell mateix us ve a salvar.»
Llavors es desclouran
els ulls dels cecs,
i les orelles dels sords s’obriran.
Llavors el coix saltarà com un cérvol
i la llengua del mut cridarà de goig,
perquè l’aigua ha brollat al desert,
han nascut torrents a l’estepa.
La terra ardent és ara un estany,
el país de la set
és ple de fonts d’aigua.
En el clos on jeien els xacals,
ara hi creixen canyes i joncs.
Allà obriran una ruta anomenada
«Via Santa»,
que cap impur no trepitjarà.
El Senyor mateix els hi guiarà,
ni els menys espavilats
no s’hi perdran.
No s’hi veurà cap lleó
ni s’hi atansaran les bèsties ferotges:
no n’hi trobaran cap.
Serà el camí dels qui el Senyor
haurà rescatat.
Els seus redimits retornaran,
entraran a Sió cridant de goig,
coronats d’una joia sense fi.
Arribaran la felicitat i l’alegria,
fugiran els planys i la tristesa.

Isaïes, «Retorn a Sió», La Bíblia 

Bíblia Catalana Interconfessional,  2011

Escoltant els crits d’alegria que pujaven de la ciutat, Rieux pensava que aquella alegria estava sempre amenaçada. Perquè ell sabia el que la multitud joiosa ignorava i que es pot llegir en els llibres: que el bacil de la pesta mai no mor ni desapareix, que pot estar adormit durant desenes d’anys en els mobles i en la roba, que s’espera pacientment a les cambres, als cellers, a les maletes, als mocadors i als paperots, I que, potser, vindrà un dia que, per a dissort i alliçonament dels homes, la pesta despertarà les seves rates i les enviarà a morir en una ciutat feliç.

Albert Camus, La pesta

Trad. Joan Fuster

Edicions 62, 2009