image/svg+xmlArticles
Anterior

Desirée Bela

Següentimage/svg+xml

La bellesa fora del cànon

En aquesta primera edició del festival Clàssics em conviden a parlar sobre el concepte de la bellesa. Com a dona negra, no estic avesada al fet que, d’entrada, se’m tingui en compte. Que no em mal interpreti ningú. No és una qüestió d’autoestima: és una qüestió d’invisibilització històrica. Per sort per a mi, i per a les dones com jo, es comencen a recuperar espais gràcies a iniciatives com, per exemple, aquesta, que em dona la possibilitat de dir-hi la meva —en comptes que algú que no soc jo parli per mi, com passava fins fa poc.

Abans que res, crec que val la pena que em presenti. El meu nom és Desirée Bela-Lobedde Boleche, nom i cognoms amb el quals m’he reconciliat fa poc. Perquè quan una veu escrit el seu nom amb dues esses, amb una sola e final o amb l’accent on no toca, sent que aquest nom costa i que, per tant, no és bonic. I quan un altre troba difícilmbofeminista i em dedico, entre’ dir uns cognoms que es pronuncien tal com s’escriuen, una sent de nou que aquests cognoms deuen ser lletjos, perquè són complicats.

L’activisme estètic és el vessant de l’activisme que permet l’apoderament de les persones negres —i, en el meu cas concret, de les dones— a través de la imatge corporal, aprenent a tenir cura de la pell i del cabell afro en estat natural.

Tendim a creure que les coses ens agraden per una inclinació natural o inconscient. Almenys és el que jo pensava fins que vaig descobrir que no. El que ens agrada (i el que no) ens ve imposat per aquesta societat patriarcal masclista, binària i racista que, amb les seves imposicions, deixa fora moltes persones.

És difícil reconèixer la bellesa d’allò que s’amaga per sistema i que només es mostra per oferir-ne una visió negativa. Així és com construïm el desig i la predilecció per una bellesa determinada, que se’ns mostra tothora: una bellesa eurocentrada, de cabells llargs i llisos i de pell blanca. ¿Com m’havia de sentir bella, jo, amb els meus cabells rebels i cargolats, que fins i tot es resisteixen a sotmetre’s a la llei de la gravetat i creixen cap amunt? ¿Com m’havia de sentir bella, jo, amb aquesta pell negra, objecte de les pitjors comparacions quan algú volia fer-ne mofa?

Vaig renegar, inconscientment i durant molt de temps, dels meus cabells, i els allisava amb productes químics per encaixar una mica més dins la norma. No ho sabia, però en aquest procés d’encaixar també renegava de la meva bellesa. No me n’adonava. Em va caldre ser mare de dues nenes per rebel·lar-me contra moltes imposicions. I en aquest procés de rebel·lió vaig vendre la moto que havia comprat quan m’havia cregut que amb els cabells llisos seria més acceptada. Vaig decidir recuperar els meus rínxols petits i tancats fins a enamorar-me’n del tot; dels meus, dels de les meves filles, dels de les altres companyes negres. I quan vaig adonar-me que en aquests cabells, que creixien cap amunt i es convertien en la meva corona, hi havia no només bellesa, sinó també herència i identitat, vaig entendre que havia de fer alguna cosa per encoratjar altres dones negres a resignificar la nostra imatge personal, a trobar el nostre propi cànon de bellesa i a allunyar-nos d’una imposició estètica violenta i racista.

No ha estat fàcil arribar fins aquí, fins aquest punt en què em miro de grat al mirall i crec que en mi també hi ha bellesa. Ha estat —i encara és— un camí de desconstrucció i descolonització de la imatge, i també del desig, que m’ha permès veure aquesta bellesa en els cossos negres.

Hi ha bellesa fora del cànon. Hi ha bellesa en els cossos negres. Ens mereixem redefinir la nostre imatge i creure d’una vegada que en aquests cossos, que han estat sistemàticament i històrica agredits, hi ha una història, hi ha un llegat i una bellesa que mereix ser celebrada. El lema «black is beautiful» continua vigent i ple de significat.