image/svg+xmlArticles
Anterior

Júlia Barceló

Següentimage/svg+xml

La Bellesa Obligada

La paraula bellesa, el concepte, el consens, l’abstracció, la idea, el grup de sons que la formen em pesa com una roca lligada a l’esquena. Sobretot si parlem de bellesa corporal.

És aquest consens, segurament, aquest posar-se-tothom-d’acord en el que és bell i en el que no, el que em rebenta per dins. Aquest consens, a més, sembla que ens dona carta blanca per fer saber a tothom, coneguts o desconeguts, el que pensem sobre la seva aparença. «Fas bona cara», «Que guapa que estàs, avui!» o «T’has aprimat/engreixat» són fletxes enverinades que et condemnen a esdevenir allò que ens fa més fràgils: cossos aparadors que esperen aprovació. Perquè si un «fas mala cara» ens pot enfonsar en la misèria, la nostra relació amb l’aparença pot ser moltes coses, però en cap cas saludable.

Perquè constantment hem d’alçar la bandera de la bellesa com si no fos el que sap tothom: pur atzar. Aquest enaltiment totalitari de les coses atzaroses (la bellesa, la riquesa, la intel·ligència, el talent…) em cou, m’irrita.

Passar dos mesos en una sala d’assaig, suant per justificar línies i línies de text, per dotar-les d’intencions, de vida, d’emoció i segurament de moltíssims errors perquè, quan baixis de l’escenari, et diguin «estaves molt guapa!». I ai de tu que no t’ho prenguis bé! La propera vegada et diran que estaves ben lletja, perquè la bellesa també és voluble i depèn de l’estima momentània.

Així doncs si la bellesa és un caprici de qui la mira, ¿per què no la deixem descansar? La bellesa estètica és una presó, sobretot si ets una dona, una caixa rígida on s’encabeixen tots els gustos, les aficions i els valors, que quedaran ocults un cop a dins. Una capa d’invisibilitat per a tot allò que sí que treballem (o intentem treballar) cada dia: l’amabilitat, la generositat, l’empatia, la valentia, el coratge.

Ser bona persona et fa més guapa, diuen. I ja hem caigut a la trampa altra vegada. L’objectiu final sempre serà ser i fer bonic.

Sí, la bellesa és àmplia, diversa, i estimar-se a un mateix és molt positiu. Però si l’estabilitat emocional és una balança, ¿per què posem tant de pes en l’aparença i en l’estima externa dels cossos? ¿No és una paradoxa que, pel fet de voler trencar amb les normativitats estètiques, acabem posant el focus una altra vegada en l’aparença? Una aparença, a més, que canviarà i es modificarà de manera involuntària (embaràs, envelliment, accidents…). ¿Per què invertim tantes hores a forçar-nos per sentir-nos boniques en comptes de fer-ho per sentir-nos vàlides, divertides, enèrgiques o lúcides? ¿Sabeu qui no podrà entrar mai en aquesta tirania d’estimar-se a si mateix? Les persones amb alteracions de la percepció corporal, que som moltes. Ja pots cridar ben fort que s’estimi, que no et sentirà, se sentirà horrible i no voldrà sortir al carrer de la vergonya que té. No voldrà sortir al carrer en un món on fins i tot per comprar el pa t’han de valorar per l’aparença. Perquè malauradament, avui dia estimar-se encara vol dir veure’s bell.

Així doncs, potser, més que redefinir la bellesa, l’hauríem de guardar dins l’armari i només treure-la de tant en tant.