image/svg+xmlArticles
Anterior

Joan Magrané

Següentimage/svg+xml

La Bellesa Fugissera

Quan es tracta d’aquests grans mots —bellesa, sublim, sagrat, número, art…— fàcilment se’ns ennuvola el magí amb una sort de calidoscopi de tòpics preparats per ser disparats. A més, ja ho sabem: tants caps, tants barrets. En tocar alguns d’aquests temes, els gustos, la tradició, la cultura i els prejudicis, tots en corrua, com si ballessin la conga, acudeixen a la cita per ocupar el lloc que els pertoca. Parlar-ne fredament, sia des de la innocència, sia des de la raó empírica, esdevé un impossible.

Jo conec més o menys bé allò que es diu «música clàssica», i és d’aquest món —món de mons i, com tot, món de mones— que en puc treure alguns exemples, per veure fins a on arribem. La bellesa sonora… ¿Què redimonis deu ser, la bellesa sonora? Tothora sentim dir «això és molt bonic», però no tant «això és molt bell». El concepte de bellesa se’ns esmuny entre els dits com un peixot regalimós.

La bellesa ha de ser per força un absolut (embolica que fa fort…). Deia Sant Agustí que va lligada a la bondat, que són, bellesa i bondat, dos aspectes d’una mateixa realitat. ¿Allò bondadós musicalment és allò plaent? La contemplació de la bellesa, l’audició de quelcom de veritablement bell, ¿només pot produir gaudi, i mai rebuig? ¿La bellesa és, doncs, inofensiva per naturalesa? Presidida per la dignitat, sembla, ha de ser incorrupta. I universal i sense fissures. ¿Segur?

La polifonia de Josquin Desprez, austera i seca, com tallada en fusta, sense recargolaments ni farcits manieristes ni tampoc gaire severitats inhumanes, ¿és bella? Entre els melòmans és més comú dir que la polifonia de Palestrina, més neta, més cristal·lina, més blanca, més «renaixentista», mereix, ara sí, l’adjectiu de bella. Ja en un altre estil, molta de la música de Mozart s’acostuma a considerar, per constatació unànime i popular, bella: el gust per la forma, la perfecció melòdica, la instrumentació equilibrada… Tot és gràcia i comoditat, i ens empeny cap al lloc comú de la bellesa. Però ja hi som: si una cosa fa interessant i valuosa l’obra de Mozart és el fet que, sent amo absolut de l’ofici, juga, va més enllà, trenca la forma, deixa fluir la fantasia melòdica i la invenció tímbrica i es deixa xuclar pel remolí de l’Sturm und Drang. Ja hem arribat a Beethoven.

A la música de Beethoven costa més de col·locar-hi el qualificatiu de bella. Més aviat s’associa al sublim. Una música que, sobretot en les darreres peces que va compondre, es troba al llindar entre el bell i el monstruós. Els últims quartets de corda (aquella «Canzona di ringraziamento»de l’opus 132) i les sonates (les ariette dels opus 110 i 111), la hipertròfica Simfonia núm. 9 i, culminació i resum de tot plegat, les Bagatel·les, op. 126: tot són exemples d’una bellesa de l’extrem. D’un límit en destrucció.

¿Poden ser bells els lieder de Schubert si provenen de la ferida oberta, l’abandó i la malaltia i van de pet cap a la mort? La mort, llavors, ¿pot ser bella? Heus aquí el Romanticisme. Des de la punxada de la rosa de bardissa fins al trau d’Amfortas, el camí és ple d’una bellesa sinistra que remou i corprèn. Una bellesa de l’emoció, una bellesa corrompuda i humana, impura, allunyada d’aquella bellesa bondadosa i celestial, immaculada, de l’absolut. La bellesa expressionista i monumental de Mahler i Strauss o la bellesa concentrada, essencialista, de Webern o Mompou. ¿Per on anem?

La bellesa sonora és un perill, com també ho era, temps enrere, el cant bellíssim, seductor i terrible de les sirenes. El so com a encís, com a delit, que escoltà Odisseu lligat de peus i mans (no fos cas!). Esclarir-ne el què i el com és un impossible. Parlar-ne… Deixem-ho estar, també. Tal com és, només vibració en l’aire que ara hi és i ara ja no, la bellesa sonora, la bellesa musical, per aurem, s’esmuny com el peix entre els dits, fugissera.