image/svg+xmlArticles
Anterior

Antoni Bosch-Veciana

Següentimage/svg+xml

La Bellesa Platònica

D’ençà de l’antiguitat grega, i fins al període clàssic, la bellesa, sobretot entre els atenesos, s’entenia com allò que era plaent als sentits, sobretot al gust i a l’oïda. Calia, però, que les coses belles respectessin els cànons d’harmonia, mesura i proporció que s’exigien en tota cosa que pretenia ser-ho. La bellesa, entesa així, mobilitzava del tot la sensibilitat humana: només una cosa plaent als sentits era tinguda per bella, si no, no mereixia aquesta consideració. Naturalment, el món de la sensibilitat era un món eminentment subjectiu, perquè allò que els sentits d’uns trobaven plaent, els dels altres podien llegir-ho com a desplaent. La subjectivitat era el criteri de bellesa (encara que a vegades es mirava de proposar algun cànon, com ara el Dorífor de Policlet, del segle v aC). En aquest entorn estètic, els artistes treballaven imitant els models del món que els envoltava. I perquè una obra fos considerada art calia reproduís amb exactitud el model original, tret de l’entorn humà o de la naturalesa.

El pensament de Plató, que va viure a Atenes a cavall dels segles V i IV aC, va capgirar aquest plantejament. En contra de la concepció de la bellesa del seu temps, el filòsof sostenia que no podia dependre dels gustos de cadascú. Calia que la bellesa fos universal. Per això calia que no tan sols provingués dels sentits, sinó que també emergís de la intel·ligència, com la ciència, del tot més objectivable. Calia que l’artista elaborés l’obra tenint present la bellesa en si mateixa. Això no significava bandejar totalment els sentits, sinó que, prenent-los com a punt de partida, calia ascendir amb raonaments dialèctics cap a la idea de bellesa suprema, això és, cap a la bellesa en si mateixa, la veritable bellesa. Aquesta bellesa havia de ser, doncs, el model veritable d’on l’art mimètica de l’artista havia de pouar si pretenia que l’obra fos realment bella.

En el camí d’ascensió vers la bellesa plena calia partir de la contemplació d’un cos bell, de dos cossos bells, de molts cossos bells: així s’ascendiria progressivament cap a la contemplació d’una bellesa que també tingués presents els bells comportaments i les belles ciències, fins a assolir la contemplació de la bellesa en si mateixa. Tanmateix, Plató s’adona, com explica en El convit, que el raonament dialèctic topa amb un límit. La bellesa en si mateixa no prové d’un raonament, sinó que de sobte es mostra gratuïtament al filòsof que fa l’esforç d’ascendir-hi. El raonament situa el filòsof en l’esfera de la bellesa, però no en la bellesa mateixa. Les coses belles són difícils,dirà. El filòsof s’adonarà que la bellesa en si mateixa és tota bondat. Això significa que, per a Plató, al capdavall, l’ètica i l’estètica coincideixen, no hi pot haver dissociació: el que és bell és bo, i el que és bo és bell.

Tot aquest moviment d’ascensió el guia l’Amor (Eros), el desig amorós de bellesa. Desitgem allò que no posseïm. Desitgem sempre eròticament i intensa la bellesa plena i eterna. Aquest desig eròtic l’experimentem en la voluntat d’engendrar bellesa en la bellesa de l’altre, i hi volem engendrar igualment bells discursos i belles virtuts. Voldríem, doncs, posseir la bellesa per sempre, eternament. Però som mortals, vivim en la temporalitat. Això ens produeix un dolor immens. Voldríem fer eterns els instants de bellesa dins nostre, com diria Joan Maragall. El desig de posseir la bellesa per sempre ens fa emmalaltir (embogir, diu Plató). Nosaltres, mortals, només podem contemplar temporalment la bellesa, no pas eternament. La voldríem expressar amb paraules per retenir-la en el record que ens forneixen els mots. Però la bellesa només es contempla silenciosament. Les paraules no l’acabaran d’expressar mai del tot, i això també s’esdevé en l’art. Ens hi apropem, però se’ns escapa. La bellesa és irrepresentable i indicible. Només els artistes i els poetes, en la ceguesa de les imatges i dels mots, poden assajar d’apropar-nos-la.